Aquest és un fragment del reportatge dedicat al ‘longboard’, publicat al número 150 de ‘Time Out Barcelona’. A la revista també trobareu un recull de les millors botigues per comprar planxes i accessoris i els llocs més adients per practicar aquest esport urbà a Barcelona.
I no us perdeu l’àlbum de fotos que l’AGRO ha penjat a Flickr: www.flickr.com/photos/agrodriguez/ És espectacular!
Sincerament, des que he vist com de bé s’ho passa tota aquesta gent, que m’han vingut unes ganes boges de lliscar amunt i avall per la ciutat contagiant la taula, els eixos i les rodes a les amistats, gastant sola de cruising en cruising (els detalls, més endavant). Caminar està bé, però que no hi hagi un longboard a la meva vida és un error! Sí, m’han captivat, captat o jo què sé, però vull ser una més d’aquesta família cada dia més nombrosa, tot i que encara estiguin lluny de les seves consagrades àvies, les bicicletes. Els seus germans són els skateboards; els seus cosins, els patins en línia; el tiet enrotllat és l’snowboard, i els seus pares són les planxes de surf. La parentela dels vehicles d’inèrcia i sense motor està veient créixer a casa nostra un fill versàtil, transgeneracional, pràctic i juganer, amb qui passar-s’ho bé i mantenir-se en forma gaudint del viatge, sempre endavant. El longboard i tu. Qui és el motor?
Una nova energia
Per iniciar-nos en el món de les taules, quedem amb l’Àxel Serrat, president de Longscat, Club Esportiu Longskate Catalunya (http://longscat.blogspot.com). Serrat, que també forma part de la productora audiovisual Triangulo, ens recorda una màxima: “Caminar és de tontos!”. Longscat ha nascut precisament per reivindicar la pràctica del longboard i poder parlar de tu a tu amb les administracions, tenir la visibilitat necessària per tal que es reguli l’ús d’aquest tipus de planxa i aconseguir així que tota aquesta energia que està expandint-se des de fa uns anys pugui tenir cabuda a casa nostra. Per això, la divulgació és també una tasca central de l’associació: “Per longboard entenem qualsevol tipus de skate destinat a transportar-se. Les taules tenen diferents formes, són més llargues o més curtes, i n’hi ha de materials diversos (acer, auró, bedoll, bambú, fibra de vidre o carboni). Tenen uns eixos que permeten girar més que un skate, són més còmodes i tenen unes rodes més grosses i toves, que faciliten els canvis de relleu. Malgrat això, hi ha moltes diferències segons l’estil que vulguem fer. Hi ha modalitats de longboard de competició (eslàlom, lliscament i descens) i n’hi ha de no competitives (freestyle, cruising –la modalitat reina, creuar la ciutat anant d’un lloc a un altre, transportant-nos–, i càrving –intentar avançar tocant el mínim possible els peus a terra, emulant el surf). En general, té sensacions molt properes a l’snowboard i al surf.” L’Àxel ens explica que el pla de treball més immediat de l’associació passa per organitzar jornades informatives sobre seguretat, i muntar un eslàlom, cruisings, free-rides i gimcanes per a tots els públics.
El transport indispensable
Un entusiasta del longboard, i de forma fefaent, és en Valentí Sanjuan, periodista i comunicador incansable, emprenedor apassionat i l’ànima impulsora de projectes com el portal de cinema Cine.cat, la pel·lícula feta per ‘twitter@s’ TweetPeli i el programa setmanalVist i no Vist, de Catalunya Ràdio. No tenim clar si des que té longboard arriba més puntual a les (múltiples) cites. Ens explica com va començar: “Un gener de fa dos anys vaig visitar un amic a Nova York que tenia un longboard d’un metre i mig de llarg. Li vaig demanar que me’l deixés provar. Em vaig adonar que ‘flexava’ molt i ja al carrer, en un lloc on no hi havia gairebé cotxes, vaig estar deu minuts provant-lo. Això va ser tot. Un any més tard, quan anava camí de Sundance, vaig tornar a casa seva i allà vaig retrobar-me amb el longboard. I al cap de poc, amb un amic, en Mauricio Ferro, a Barcelona, vam quedar un dia i ell tenia dos longboards, el seu i el d’algú amb qui s’havia de trobar després. El vaig tornar a provar i em va agradar moltíssim, però tot i així pensava que anar amb el longboard sempre amunt i avall, carretejant-lo, havia de resultar poc pràctic. En Mauricio em va dir que els caps de setmana uns quants amics quedaven per practicar longboard, i em va semblar una bona idea. Tot seguit li vaig demanar que m’acompanyés a comprar-ne un. Doncs bé, d’això ja farà uns vuit mesos, i puc dir que des de llavors no hauré passat dos dies sense agafar-ne un. S’ha convertit en el mitjà de transport bàsic i indispensable per a cada dia.”
En Valentí ens explica que, en un sol dia, els desplaçaments que ha de fer poden anar des de la plaça Francesc Macià fins al Poblenou, la zona de la Sagrada Família o la Travessera de Dalt, llocs distants entre sí que abans eren un seguit de recorreguts pesats i feixucs, ja sigui per la poca comoditat quan vas anxovat al bus o al metro, perquè no guanyaria per taxis o, sobretot, per la quanitat de temps que s’escolava en cada trajecte sense poder-hi fer res: “He incorporat el longboard al meu dia a dia de forma espectacular i m’ha canviat la perspectiva dels desplaçaments per la ciutat. Ara quan m’he de transportar tinc mitja horeta al davant per disfrutar, desconnectar i renovar energies. Fins i tot, per a aquells que hem fet o fem snowboard, tenim la sensació de fer snow al mig de Barcelona!”.
Evolució sobre rodes
Tenim curiositat i ens trobem amb en Mauricio Ferro per conèixer aquesta ànima enganxada al longboard, en aquest cas des de fa alguns anys, que n’ha iniciat a una altra. Mauricio, àlies Dj Mustache, és un DJ colombià que punxa a Carpe Diem Lounge Club, a l’hotel Me, al City Hall, al Sidecar, i als Nasty Mondays i Crappy Tuesdays de l’Apolo. També produeix la seva pròpia música i treballa per a la televisió i en publicitat. Va arribar a Barcelona l’any 2001 i creu que fins que la ciutat no es consideri cosmopolita a sí mateixa, no creixerà com a tal. “Ja fa temps que em vaig trencar el turmell fent skate, i ja no vaig poder tornar a patinar igual. De l’skate vaig passar-me llavors als roller [patins en línia] i a practicar en rampa. Però en arribar a Barcelona, vaig veure que no hi havia escena de rollers aquí. Vaig començar a conèixer gent que tenia botigues de skate, i vam començar a quedar tots els dimarts. Jo anava amb el longboard, i amb altres amics que feien skateboard anàvem a un bowl que hi havia a Premià de Mar que estava molt bé. M’hi vaig anar aficionant cada cop més, i vaig acabar per vendre’m la moto. La meva xicota també es va comprar un longboard i, de mica en mica, tots els amics van anar comprant-se’n. I ara la majoria dels meus amics fan servir longboards! Fins i tot els amics skaters porten l’skate lligat al darrere i es mouen en longboard per creuar la ciutat”.
En Mau ens explica que per anar en longboard és necessari saber derrapar –tot i que també es pot frenar gastant sola– i que de nit és quan menys problemes tens amb la policia. Perquè amb la ordenança cívica hem topat: normalment fan la vista grossa, però atenció, la Guàrdia Urbana de Barcelona et pot multar si vas per la via amb el teu longboard. I potser us preguntareu: és que es pot anar per algun altre lloc que no sigui la via? Misteris… que no podem resoldre ara i aquí. El què sí que està clar per a en Mau és que aquesta situació d’iŀlegalitat és un problema per als practicants del longboard: “La ciutat hauria de donar suport aquestes noves escenes que es generen, enlloc d’anar-hi en contra. Usar el longboard com a transport no contamina, descongestiona el trànsit, és saludable, i regular-ho correctament seria molt millor per la seguretat de tothom”.
Article sostret de la revista TIME OUT Barcelona. Gràcies per ajudar-nos i entendre el Longboard des de el nostre punt de vista!!
